Hi ha qui diu que avui en dia no s’escriu. No obstant, milers de paraules volen constantment entre mòbils, entre xarxes; multitud de tuits són intercanviats fugaçment. I, majoritàriament, són oblidats, i llavors substituïts per nous textos fugaços.
No és ben bé això el que passa quan s’intenta escriure, per exemple, un poema: l’ànim amb què les paraules s’escullen, i el pes i la vida que transporten, fan emanar del poema un desig de romandre escrit, un clam a la permanència. Un cert afany d’existir. I potser és aquesta vitalitat el que arriba, el que impacta i agrada: reconèixer, com a lectors, un text que pretén viure.